UNA VEU DE NIT

Una veu en la nit és una novel·la policíaca la trama de la qual arrenca del robatori de la no molt quantiosa recaptació del dia en un supermercat de barri, per complicar-se després amb diversos assassinats i suïcidis. L'acció s'inicia el mateix dia en què el protagonista, el comissari Salvo Montalbano, compleix cinquanta-vuit anys, xifra que li resulta depriment recordar. No obstant això, durant la investigació del cas del supermercat demostra que la seva ment funciona amb la mateixa sagacitat i eficàcia que abans d'haver-se acostat al final de la cinquantena.
Andrea Camilleri, (Sicília, 1925) planteja en aquest relat, publicat en 2012, un assumpte criminal summament complex que aconsegueix desenvolupar amb gran habilitat, mantenint la tensió d'intriga fins al mateix desenllaç. Sense que faltin els trets d'humor i les referències gastronòmiques, habituals en les novel·les del comissari, en aquesta ocasió el fil argumental se centra en les investigacions estrictament policials. A causa de les implicacions polítiques i mafioses que a poc a poc es van posant de manifest, els passos que el comissari pot donar, per avançar en l'aclariment dels fets, exigeixen grans dosis de prudència i habilitat. Qualitats que cal acompanyar d'una certa astúcia a més de dominar la tècnica de dir només mitges veritats. Dins d'un clima de corrupció i oportunisme, les vides dels éssers humans perden el seu valor i resulta difícil sobreviure a les insídies que sorgeixen, fins i tot, entre els membres d'un mateix bàndol delictiu. Amb subtil paciència, el comissari, que és tan sicilià com les persones a les que persegueix, aconsegueix descobrir els seus embolics i fins i tot recorre, encara que no sense sentir remordiments, a formes d'actuar similars a les que ells solen utilitzar. Ben escrita, acurada en el traçat dels personatges i ambients i intensa en el manteniment de la incertesa sobre el desenllaç, la novel·la s'explica entre les millor aconseguides de la sèrie que Andrea Camilleri ha dedicat al seu famós comissari de Vigatà.

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa