Cavall, Atleta, Ocell

Manuel Baixauli és pintor i escriptor. El seu primer llibre, Espiral (Premi Ciutat de Badalona 1998), és un recull de contes breus, intensos amb la fugacitat i l'oblit. El segueix la novel·la Verso (Premi Ciutat d'Alzira 2001), reflexió sobre art i les falses aparences. Però és amb L'home manuscrit (Premi Mallorca de Narrativa 2006), llibre radical, imaginatiu, en què aborda la capacitat de l'escriptura per transformar la vida i les persones, que Baixauli rep una acollida excel·lent per part de la crítica, amb sis premis a llibre publicat. El 2010 enllesteix una nova edició d'Espiral, reescrita i depurada, i el 2014 publica La cinquena planta, novel·la que rep el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Joan Crexells de Narrativa Catalana. A Ningú no ens espera (2016), ofereix un recull d'articles amb aire de dietari, acompanyat de dibuixos fets pel mateix autor. El 2020 publica Ignot, novel·la que rep el Premi Llibreter al millor llibre de literatura catalana.

El personatge principal és Alapont, un fuster vidu que viu en un poblet de la costa valenciana. Té una gran preocupació, el seu fill Aristides ha entrat a l'adolescència i cada dia està més lluny i no sap què fer per recuperar-lo, Desconcertat assaja unes quantes tàctiques per fer entrar el noi en raó... però tot és en va. Per fi es bolca en la construcció d'un artefacte que hauria de servir per treure Aristides del pou nihilista en que es troba. Només ell que és mestre perfeccionista en l'art de la fusta serà capaç de construir. Una màquina molt especial que no s'acaba de descriure del tot. Una mena d'esquelet mecànic que funciona cada dia de l'any per ajudar el seu fill a trobar sentit a la seva vida. En la segona part del llibre aquest s'apassiona pel cine i veiem com evoluciona buscant el seu camí i que propicia la reconciliació. Així serà en el desenllaç final de la novel·la.

És una bona novel·la. L'eix central és la relació paterno-filial amb tota la seva complexitat. Mostra el que és capaç de fer un pare per salvar allò que més estima al món. Comença d'una manera senzilla, elemental, realista... que no és propi del seu estil d'escriure. Però, a mesura que avança el llibre ens fa retornar al seu món particular, a les mateixes obsessions i als personatges extravagants, insòlits que aspiren a captar allò que escapa de la mirada ordinària. El cinema hi juga un paper central. Aquesta cita del cineasta Robert Bresson: "Fes que aparegui allò que sense tu, mai no es veuria" li obre els ulls per resoldre el seu conflicte. Dedicarà tot el seu enginy a la construcció i manteniment d'aquell aparell tan singular que guiarà els passos del seu fill.
El mateix títol, els estudis del fill, els fotogrames de la portada, fins i tot el ritme en capítols breus de dos o tres pàgines com una successió d'imatges o escenes, ens mostren la influència que té el cinema en la novel·la.

M. Àngels Pagès