A L'ALTRA BANDA DE LA POR

Marta Orriols és una escriptora catalana llicenciada en història de l'art. Col·labora amb diversos mitjans de comunicació culturals. El 2016 va publicar el seu primer llibre, Anatomia de les distàncies curtes, un recull de 19 contes. El 2019 va guanyar el Premi Òmnium cultural en llengua catalana per Aprendre a parlar amb les plantes (2018). Ha publicat també: Dolça introducció al caos. Edicions del Periscopi, 2020; La possibilitat de dir-ne casa. Proa, 2023. És una de les escriptores que ha rebut més elogis de la crítica. Les seves obres han estat traduïdes a més de setze llengües.

La protagonista de la novel·la és la Joana, responsable de la restauració i conservació de les obres d’art del MNAC. Separada amb dos fills adolescents i amb un exmarit, en Biel, que li demana el divorci doncs està a punt de ser pare amb una dona més jove. Intenta adaptar-se a aquesta nova situació familiar buscant-hi el seu paper un xic desconcertada, doncs té una relació molt bona amb en Biel i en el fons encara l’estima. També li toca lidiar amb les insinuacions inapropiades d’un dels vigilants del museu.
Davant d’aquests canvis es refugia en el passat: en una breu relació que va mantenir amb un home, en Mateu, que va conèixer durant un viatge per feina al Japó. El MNAC cedeix una obra al Metropolitan de Nova York i aprofita el viatge, per trobar-se una altra vegada amb el seu amant, doncs viu a un petit poblet prop de Nova York.
La Joana està atrapada en aquest parèntesi i, lluny d’intentar sortir-ne, s’hi endinsa cada cop més. En la protagonista hi ha l’intent, de restaurar el passat i convertir-lo en allò que no va arribar mai a ser.

La novel·la transcorre en un passat molt recent, al llarg de la novel·la hi ha contínues referències a fets ocorreguts en el darrer any i mig, des de l’atac de Hamàs a Israel fins a la sequera de la passada tardor, i això ens fa més proper el que ens està explicant.
En aquesta obra l’autora presenta la por com una força que impulsa a la protagonista a prendre decisions valentes, a qüestionar-se qui és realment i què desitja de la vida. La novel·la explora la por als canvis professionals, familiars, a la soledat, al pas del temps, a conèixer els propis límits i sortir de les zones de confort.
A la novel·la hi ha moltes referències a la feina de restauració de les obres d’art del museu i, dona la sensació que mentre restaura les obres també ho fa amb la seva vida. L’autora ens deixa entreveure les contradiccions de la Joana, el món interior dels personatges, del pas del temps que esdevé l’eix de la novel·la: el passat com un temps per restaurar (la relació amb en Manel ) i un futur que no es pot controlar. El que ha d’aprendre la Joana és que no es pot abastar-ho tot com a mare, filla, parella, ex parella… i acceptar-ho. També vol dir acceptar tot allò que queda enrere i que no es pot arreglar (restaurar com les obres d’art); tot allò que és finit i que no pot perdurar; l’experiència de la soledat, de la por, de la culpa i de la renúncia.

En aquesta obra els diàlegs són inexistents així com els punts i a part. Els paràgrafs són molt llargs. L’autora domina el llenguatge poètic i precís, sap descriure les emocions i l’interior dels personatges.
Acaba la novel·la amb aquestes frases. El que la Joana ha après: “És tan senzill com canviar l’angle de visió.(...) Hi ha coses bones i les que no ho seran, però de moment comprèn que no ha d’anar pagant penyores pel sol fer de viure ni tampoc esperar l’ensurt cada vegada que giri la cantonada. Sent que des d’avui té aquest escut que pot treure enfront la propera anomalia. És això i res més. Això que a la vegada ho és tot. Una oportunitat justa. Canviar la perspectiva per recordar-se que, a l’altra banda de la por, s’hi espera sempre la vida.”

TROA