ANATOMIA DE L'ESPERANÇA

“Francesc Torralba i Roselló (1967). Filòsof, teòleg, va estudiar a la Universitat de Barcelona i a la de Copenhague on va preparar la seva tesi doctoral sobre Kierkegaard. També es va doctorar en teologia. Catedràtic de filosofia a la Universitat Ramon Llull. Ha escrit més d’un centenar de llibres sobre filosofia. El 2011 fou nomenat per Benet XVI consultor del Consell Pontifici de la Cultura de la Santa Seu i és president del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa de la Generalitat de Catalunya i membre del Consell Pontifici per a la Reial Acadèmia de Doctors d’Espanya. Entre les seves obres podem citar: Paraules de consol: en la mort d’un ésser estimat. El sentit de la vida. El valor de tenir valors. També ha participat en programes de Catalunya Ràdio, Ràdio Estel i a La 2. Premi Josep Pla 2026.

Francesc Torralba preocupat per expressions de conformisme que sovint captem per tot arreu, expressions tipus: No hi ha res a fer! És el que hi ha! ell apunta cap a l’esperança, cap al que encara no hi ha. La història no està decidida, és mestra de la vida i font de tota esperança. Utilitzant la Bíblia, escriptors clàssics, moderns (Kafka, Nietzsche, Ernst Bloch, Weber, Edith Stein…) i molt influït per la doctrina cristiana ens recomana una sèrie de reflexions força envejables.
El llibre està molt ben distribuït en pròleg, dues parts de 12 capítols cada una, més un epíleg: No tot està perdut. Bon sumari, bibliografia i notes.
Tractant-se d’una obra sobre l’esperança, l’autor ens il·lustra amb una obra d’art com El Crit de Munch (molt ben estudiat des del punt de vista de la impressió que transmet), i una de literatura, els Diaris de Kafka. Per ell la història es comprèn com un llarg pelegrinatge en el qual les generacions grans transmeten coneixement als joves. Aquesta acció porta a l’esperança, però clar, hi ha guerres cada cop més sofisticades i això ens pot dur al desencís. Torralba segueix la seva reflexió provocant-nos. Al capítol 9 de la primera part, Irresponsabilitat d’infantar, parteix d’una visió esperançada de la vida, però del risc d’un futur incert. Repassa els plaers que ens mostra la publicitat, les evasions fàcils, la distracció ràpida… tot plegat perquè la por a la frustració sempre està a l’aguait, però només es pot frustrar qui assaja fer realitat els seus somnis. L’esperança no és expectativa, és fe. L’home desesperançat clama “no hi ha res a fer”, “tot està perdut”, mentre que l’esperançat crida “tot és possible”. L’esperança és activa, dinàmica, es basteix sobre la paciència, no és un luxe, és una necessitat intrínseca per a existir. L’esperança ha d’alliberar-nos de la nostàlgia. Cal revisar amb esperit autocrític els tòpics i els estereotips que repetim sobre la nostra societat civil. La transmissió intergeneracional del compromís ha fet fallida. La passivitat ho inunda tot. Amb tot la història no està decidida, és la mestra de la vida i la font de tota esperança.

Carme Solsona