Breus Respostes Per a les Grans Preguntes

Breus respostes a les grans preguntes és una obra pòstuma del mediàtic físic teòric Stephen Hawking (1942), que ja estava preparant quan va morir el 14 de març de 2018. Alguns dels seus deixebles, companys acadèmics i la seva pròpia família van revisar els seus escrits fent una selecció per completar les pàgines d'aquest llibre que ha estat qualificat com una selecció de les reflexions més profundes, accessibles i oportunes, preses del seu arxiu personal. Es tracta, per tant, d'una declaració testamentària, alhora que divulgativa, de la visió científica i tècnica de Hawking sobre el futur de la ciència i de la humanitat.

Hawking és el científic teòric més icònic des de la segona meitat del segle XX, en part pels seus treballs matemàtics en Física teòrica, especialment pel seu estudi dels forats negres i del Big Bang com a origen de l'univers, i en part per la seva discapacitat motora manifesta a causa del ELA que va patir des de la seva joventut i que en res va afectar a la seva immensa capacitat intel·lectual. Va arribar a tenir 12 doctorats honoris causa, va ser membre de la Reial Societat de Londres, de l'Acadèmia Pontifícia de les Ciències i de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units. Va ocupar fins a la seva jubilació la càtedra Lucasiana de Matemàtiques a la Universitat de Cambridge, la mateixa que havien ocupat anteriorment científics de la talla d'Isaac Newton o Paul Dirac. Són nombrosos els premis i distincions que ha rebut.

A més d'un gran científic, Hawking ha estat un gran divulgador. El seu llibre Breu història del temps: del Big Bang als forats negres va estar més de dues-centes setmanes a la llista de best-sellers del The Sunday Times. Molts dels seus lectors, no experts en ciència, van tenir dificultats per comprendre tot el seu contingut i Hawking va publicar una revisió molt més divulgativa: Brevíssima història del temps, que també va ser un èxit editorial.

En Breus respostes a les grans preguntes es pot llegir el Hawking més divulgatiu: en ell es parla de ciència per no científics. Es divideix en deu capítols que es corresponen amb deu preguntes substancials sobre el futur de la ciència i de la humanitat que val la pena explicitar: Existeix un Déu? Com va començar tot? Hi ha una altra vida intel·ligent a l'univers? Podem predir el futur? Què hi ha dins d'un forat negre? És possible viatjar en el temps? Sobreviurem a la Terra? Hauríem colonitzar l'espai? Serà la intel·ligència artificial més llesta que nosaltres? Com modelem el futur?

Hawking fa gala de rigor científic. Té un sentit de la ciència allunyat del de Boeci i del escolasticisme (coneixement de la realitat per les causes). A canvi, la ciència que ell assumeix s'acosta a un empirisme modern que només accepta com a científic el que és experimentable, repetible i refutable. Hawking no s'havia definit clarament sobre el seu ateisme fins al final de la seva vida. En aquesta obra declara la seva manca de fe: "no hi ha Déu". Ningú va crear l'univers i ningú dirigeix el nostre destí. Creure en l'altra vida és tan sols una il·lusió. No hi ha evidència fiable d'ella i va en contra de tot el que sabem en ciència, que proporciona avui en dia millors respostes que la religió i més consistents, però les persones sempre s'aferren a la religió perquè proporciona consol i perquè no confien ni entenen la ciència.

És cert que Hawking no va més enllà, en els seus arguments; de fet, afirma no tenir ressentiment cap a Déu i declara que el seu treball no és demostrar o refutar la seva existència. I això és el criticable en Hawking, que fa afirmacions que escapen de la ciència empírica justificant-les des de la ciència, saltant-se les regles del seu propi mètode. És clar que aquest salt, Hawking el fa en els seus llibres de divulgació i no en els seus desenvolupaments teòrics, que són fonamentalment matemàtics i propis de la Física teòrica.

Amb tot, Hawking es meravella d'observar com l'univers es regeix per lleis, cosa que ja li havia passat a Einstein a qui admira perquè és capaç de fer-se preguntes transgressores. No obstant això, no es pregunta d'on vénen aquestes lleis o per què l'univers és racional i no simplement caòtic. El seu argument -en el temps- per rebutjar la idea d'un déu creador és que abans de l'univers no hi havia temps i, per tant, no cap l'existència d'un déu anterior que el creés: el déu de Hawking no només no és el Déu personal cristià, sinó que d'existir es confondria amb les mateixes lleis de la natura, no seria un Déu transcendent.
El text presenta algunes imprecisions filosòfiques com confondre el concepte de temps en Kant i en Newton i el darwinisme amb el neodarwinisme, encara que només en la descripció narrativa. Quan es refereix al futur creixement de la Intel·ligència Artificial proposa que la seva expansió exponencial serà semblant a com la intel·ligència humana va sorgir de la matèria per una superorganització de les partícules que componen aquesta matèria per simple evolució. Per Hawking, les potències intel·lectuals són pura matèria, és clar que no ho demostra.

Finalment, Hawking proposa una nova alfabetització científica dels joves: no necessàriament tot el jovent ha de ser científic, ja que són necessàries una gran varietat d'altres habilitats, però, segons ell, no es pot consentir l'analfabetisme científic. Per a això cal millorar l'educació escolar, obrint les ments a l'emoció i a la sorpresa del descobriment científic. Hem d'obrir la creativitat per fer-nos preguntes, moltes preguntes, encara que poguessin semblar absurdes.

En suma, el llibre és molt agradable, de lectura fàcil i esquitxat de referències humorístiques relacionades amb l'actualitat. Amb ell es pot aprendre molt de la ciència moderna sense sobresalts ni expressions matemàtiques: només cal separar el que és afirmació científica de les excursions filosòfiques fora de l'àmbit de la ciència experimental. És un llibre de respostes, en què brillen més encara, si cap, les preguntes.

Troa