CARTES SOBRE L'EDUCACIÓ ESTÈTICA DE L'HOME

Schiller se situa en una època de grans canvis, quan els deliris de la Il·lustració s'estan apaivagant i comença a cremar la passió romàntica, però no abdica de la vocació pedagògica que, d'acord amb els ideals que subscriu, l'intel·lectual modern assumeix. En aquest sentit, i malgrat l'equívoc del títol, aquestes cartes recullen lliçons explícitament polítiques, ja que, en el marc de la filosofia del dramaturg alemany, l'estètica i l'art es transformen, després de la barbàrie revolucionària a la qual condueix la raó, en ariets de l'emancipació humana i garanteixen l'adveniment de la redempció política.
Pot ser que aquestes cartes -no adreçades a ningú determinat, potser perquè per a aquest "inventor de l'idealisme alemany", com el va anomenar Sanfraski, la humanitat en abstracte és la seva única destinatària legítima-, hagin tingut fins ara més influència teòrica que pràctica, però resulta indubtable que molts moviments polítics i ideològics han trobat en elles el seu principal ascendent i inspiració.
Schiller detecta el carreró sense sortida a què ha arribat el projecte il·lustrat i proposa transformar el seu programa calculador -i aquesta precisa seqüela seva que és la guillotina- en quelcom més emotiu, capaç de suscitar en la ciutadania una predilecció irresistible cap al bé i la justícia. Per aconseguir-ho és imprescindible, segons ell, recórrer a l'educació estètica, que permetrà progressar a l'home i augmentarà la seva atracció per la societat lliure. No té aquí les seves arrels la tendència emotivista de la nostra política i la seva traducció sentimental?
Aquestes cartes plantegen dilemes i reflexions que únicament es poden entendre si es coneix la filosofia kantiana i es donen per vàlids alguns dels seus postulats, encara que molts d'ells disten de resultar evidents. Schiller és honest en destacar les deficiències i excentricitats d'un model de raó tan desmesurat com malvat, però manté dualitats -com la que suposadament existeix entre natura i cultura, o entre raó i sentiment, o, finalment, entre veritat i bellesa- que tampoc el seu model estètic arriba a reconciliar. Al final, la defensa que fa del lúdic i de l'art converteix la llibertat en un assoliment inaccessible per a l'home.
On la filosofia clàssica veia harmonia, Schiller i els seus fills veuen discordança. Per això els desassossega l'aparent antítesi entre raó i llibertat i per això mateix no tenen més remei que substituir la veritat per la bellesa. No compareix en aquesta llarga correspondència la genial troballa metafísica que descobreix les dimensions transcendentals de l'ens i la concordança entre el bell, la veritat i el bé.
En qualsevol cas, aquesta obra serveix per estimular la nostra sensibilitat estètica i ens alliçona sobre el significat de la bellesa. I de la seva importància per a la formació moral. Perquè és l'art, recorda Schiller, el sublim instrument mitjançant el qual l'individu pot ennoblir el seu esperit, elevar-se fins l'ideal i agermanar-se amb l'utòpic.

Jose María Carabante