Desaparèixer
María Stepánova
Segona novel·la de Stepánova, després de En memòria de la memòria el 2022. Totes dues comparteixen el to líric i malenconiós, característic de l'autora. Però, així com a la primera es recreava en el passat, a Desaparèixer es planteja la identitat russa en el present actual, amb referències a la invasió d'Ucraïna per part de la «Bèstia», imatge de l'imperialisme rus i símbol de ...
Segona novel·la de Stepánova, després de En memòria de la memòria el 2022. Totes dues comparteixen el to líric i malenconiós, característic de l'autora. Però, així com a la primera es recreava en el passat, a Desaparèixer es planteja la identitat russa en el present actual, amb referències a la invasió d'Ucraïna per part de la «Bèstia», imatge de l'imperialisme rus i símbol de l'opressió política que anul·la i corromp la seva gent. Corrupció que, per impregnació i contigüitat, es projecta a la llengua i als ciutadans, generant una sensació de desarrelament i vergonya que la protagonista, fora del seu país, pateix en silenci.
L'atmosfera d'incertesa envolta la novel·la, fins i tot els noms i els llocs només s'esmenten per la inicial o per un detall: "la dona alta", "la Cames". M., la protagonista, és una escriptora que resideix a la ciutat de B. des que el seu país declarés la guerra a un estat veí. Viu sola, exiliada no sols de la seva terra, sinó també de la seva llengua, incapaç ja d'escriure. Per circumstàncies atzaroses, quan, convidada a un esdeveniment literari, viatja a una altra ciutat, queda incomunicada a un lloc desconegut. Allò que semblava una desgràcia es converteix en alliberament: aquest desig difús de desaparèixer i tallar amb si mateixa i amb la seva història es converteix en possibilitat real. L'alegria d'estar flotant en el no-res, sense ningú que en sàpiga o la pugui sol·licitar, exerceix una forta atracció: ha desaparegut, sola per fora i buida per dins.
És rellevant la simbiosi entre contingut i to literari gràcies a la dissociació de l'autora en dues veus: la narració des del jo se succeeix sense solució de continuïtat amb la narració omniscient. Així, el món exterior i la vivència interior adquireixen un mateix nivell de realitat que dota el relat d'una coherència contemplativa suggeridora i lírica; on la natura, gràcies a comparacions i imatges vigoroses, acompanya els estats d'ànim i és un personatge més. La mirada de l'autora, irònica i amb humor, amaga sota una aparença de delicadesa i contenció un missatge descarnat.
Francisco Andrés
Artículos relacionados
