EL GUETO INTERIOR

Santiago H. Amigorena, va néixer a Buenos Aires el 1962. Amb onze anys es va traslladar juntament amb la seva família a França, país on ha desenvolupat la seva carrera com a cineasta i escriptor en llengua francesa. D'origen polonès i jueu, el periple de la seva família per diversos països acuitats pels pogroms de principis del segle XX, la situació europea prèvia a la Segona Guerra Mundial, la dictadura militar a l'Argentina, l’ha convertit, en realitat, en ciutadà del món i, alhora, de cap part. Amb El gueto interior, tota una revelació literària a França el 2019, Amigorena s'endinsa en la vida del seu avi Vicente, qui va fer un viatge sense retorn des de la seva Polònia natal fins a l'Argentina.
Corre l'any 1940 i Vicente, amb trenta-vuit anys, té una vida estable a Buenos Aires al costat de la seva dona. Rosita i ell han format una bella família. Va arribar a l'Argentina el 1928 des de Polònia buscant un futur millor que el que se li presentava al seu país on els jueus començaven a tenir problemes. Malgrat haver estat un bon soldat en la Gran Guerra, això no va ser obstacle perquè de retorn a la universitat se sentís rebutjat. Una altra raó que li va empènyer a sortir d'allí va ser allunyar-se de la seva família per a fer la seva pròpia vida i prosperar a la seva manera, lluny dels ancestrals costums jueus amb les quals no se sentia identificat i d'un Déu en el qual no creia. Amb el temps, i segons creixien els problemes a Europa, va proposar sense massa insistència a la seva mare i germans anar a viure amb ell a l'Argentina, però mai es va arribar a fer aquest viatge. Ara ja és tard. Els alemanys han envaït Polònia i s'ha creat el gueto de Varsòvia. Les notícies són escasses i confuses i a Vicente, horroritzat per tot el que pot estar passant la seva família, li neix un sentiment de culpa aterridor que li sumeix en un mutisme desesperat veient-se a si mateix com a fugitiu i traïdor. La seva identitat com a jueu s'accentua d'una manera agònica en saber-se membre d'un poble elegit que no sap per a què ho ha estat.
Amigorena ha sabut plasmar magníficament tot el dramatisme d'una guerra viscuda a la llunyania. Els llaços de sang, la culpa, el dolor, l'angoixa, tot, es dirigeix cap a la foscor més absoluta redimida només per l'amor. El sentiment de culpa i desconèixer un Déu que perdona, pesa sobre una consciència al límit de qualsevol consideració.
La història de Vicente és la història d'una família que l'autor ha sabut transmetre amb tota la intensitat del personal. La identitat del seu avi condiciona la seva i la de la resta de la família. En realitat, podria resumir-se com la història d'una identitat forjada en el dolor. Els modismes argentins que utilitza aconsegueixen accentuar encara més la personalitat complexa i de cap lloc del protagonista. Troa.

TROA