EL JARDI PROMES

Jordi Ferrés (Olot 1962) és llicenciat en Filosofia i Lletres, especialista en història antiga i és Màster en Gestió del Patrimoni Arqueològic.Va guanyar el Premi Manuel de Pedrolo de ciència-ficció amb el relat La segona oportunitat i, a l’any 2006, va publicar la seva primera novel.la; Els viatgers de la negra nit. Amb El Jardí Promès (2009) ha obtingut el Premi Joaquim Ruyra de novel.la.

La narració comença quan en Michel Leblanc, un jove periodista que treballa al “New Document” de Brussel.les, reb del seu cap, en Johannes Murchisson, l’encàrrec de escriure un reportatge digne sobre la Federació Sahariana. Al país africà coneixerà la Salima, una jove investigadora, en Tajdit, un tuareg de més de dos metres d’alçada amb qui s’endinsarà entre les dunes i també l’Ibrahim Dadah, un jove botànic que porta a terme investigacions al desert. El viatge serà una ocasió per descobrir altres realitats i cultures, per conèixer la situació política i social del país i, sobretot, per enamorar-se del desert, “el jardí promès” que donarà títol a la novel.la.
Un cop ha tornat a Bèlgica, rebrà la trucada d’un jove investigador xipriota que vol cedir la patent d’un seu descobriment a l’Ibrahim per tal de que pugui treure aigua del desert i convertir-lo en un lloc habitable.
El llibre està molt ben escrit i es nota en tot moment que l’autor està influenciat pels grans escriptors de ciència-ficció del segle XIX (en Jules Verne concretament). Els personatges estan dotats d’una forta personalitat, mantenen relacions profundes i defensen les seves conviccions amb determinació. Alguns del valors que sobresurten en la novel.la són: l’amor a la veritat, la necessitat de que la ciència i la tècnica estiguin al servei dels homes i no dels interessos econòmics i la força de l’amistat entre els homes.
L’autor segueix una estructura linial, amb alguna petita anticipació i flash back que donen al relat més interès i força.
Hi ha per part de l’autor un gran treball tècnic de documentació i també que escriu del que coneix per pròpia experiència, tot i així, no abusa de la digressió i sap integrar els diferents elements dintre del relat.
La història sembla situada en els anys 60-70 pels avanços tècnics als que es fa referència al llibre, tot i així, el lector es pot creure endinsat en una narració de principis del segle. El llenguatge és elegant, acurat i es nota per part de l’autor una voluntat d’estil, fins i tot juga amb el lector i estableix amb ell una complicitat a travers de l’ironia fina que transpúa la novel.la.

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa