EL POETA DEL POBLE

L´autor s´aproxima a la vida tumultuosa de Jacint Verdaguer, el gran exponent de la Renaixença literària catalana. Una història d´ascens meteorit, de caiguda i de
recuperació fins a convertir-se en una llegenda en vida.

La novel·la no segueix un ordre cronològic Hi ha un narrador omniscient en tercera persona que explica la història. Comença el relat -molt aconseguit-, de la seva infantesa a Folgueroles, un poble de la Plana de Vic. L´autor ens explica dels seus pares: "Els esclats d´ira que dominen al petit Cinto davant d´una injustícia, l´heretà del
seu pare, acostumat a cisellar la pedra a cops secs i contundents. De la seva pietosa mare en va heretar la sensibilitat d´una dona humil que llegeix cada nit vides de
sants, que no es perd cap Missa ni cap rosari. Li regala tot l´amor que té al cor, per ell ho fa tot, li canta cançons antigues corrandes que la dona llegidora de mena i
amb bona memòria, sap recitar sense deixar-se cap fragment. I el sap consolar i assossegar..".

Un dia la mare li confia un secret: Va prometre a la Mare de Déu, que si el seu fill Cinto tenia salut, desitjava que fos sacerdot...I el petit li contestà que també
volia ser trobador... I no puc ser les dues coses: capellanet i trobador, mare?.

Després de rebre l´ordenació sacerdotal, se’n va destinat a la parròquia de Vinyoles d´Oris. Cau malalt. Per consell mèdic, es trasllada de capellà a la Companyia
Transatlàntica de D. Antonio López, Marquès de Comillas. Va fer nou travessies cap a Amèrica. Acaba el poema de l´Atlàntida. Recobra la salut. Accepta el contracte de que-
dar com a capellà domèstic i almoiner al Palau dels marquesos de Comillas. Va viure 10 anys de benestar material i espiritual. Va escriure molt i ajuda nombrosos pobres.

Empren un viatge a Terra Santa. Ho recull en un dietari que no publica fins poc temps abans de morir. Pateix un canvi profund . Es va lliurar a la caritat, a la confessió i a la pràctica d´exorcismes, amb totes les seves forces. Se sentí atret per la Casa d´Oració on, sense llicència dels bisbes, es reuneixen devots i practicants d´exorcismes. Es aquí on Verdaguer va atendre fins a morir, el marit de Desidèria Durán i la seva filla Empar, que tenia visions i revelacions. Va prometre, a petició del moribund, que cuidaria i ajudaria aquesta família. Aquí comença l´etapa dels conflictes amb el marqués de Comillas, fill, i també amb els bisbes de Barcelona i de Vic, de qui era súbdit eclesiàstic.

Publica el llibre sobre S. Francesc, on s´identifica amb el Sant d´Assis. Va demostrar que posseïa en plenitud les facultats creatives i la fe cristiana. En els diaris, el
presenten com a un pertorbat mental. Passa per moltes penalitats. Es queda sol, malalt i amb molts deutes. Reacciona publicant articles apassionats, "En defensa pròpia", en publicacions liberals.

L´autor explica que ha volgut compartir amb els lectors "el batec" que va tenir durant la redacció de la novel·la de Mn. Cinto. "És el poeta del poble que la gent estimava i venerava". Rescatà el prestigi de la llengua, busca del fons del poble aquell lèxic i el transforma en llengua literària.

Destaca també que Verdaguer, a més d´estar " entre la lira i el calze", viu també la contradicció del monjo franciscà. Volia ser asceta. Comparteix amb Antoni Gaudí
els seus anhels i se sentí comprès i estimat per ell. Tots dos busquen i troben Déu a través de la bellesa.

L´autor explica que Verdaguer va ser un cometa que va il·luminar tota una època i ens queda el polsim. . . . . Per tot això, transporta el lector a experimentar el xoc de
Mn Cinto entre la seva vocació apassionada i els interessos polítics i eclesiàstics d´aquells anys.

Justifica amb benevolència els comportaments inesperats de Verdaguer i mostra més inclemència amb les actituds de la Jerarquia. Encara que també exposa els
problemes difícils que va comportar.

Ens presenta un Verdaguer apassionat, no sensual com voldrien algunes recensions.

Descriu els anys de la Renaixença i les referències de la història de Catalunya, interessants. Dirigit a públic amb uns mínims de formació històrica.

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa