EL PONT DE LA MAR BLAVA

Nicolau d'Olwer (Barcelona, 1888 - Ciutat de Mèxic, 1961) va ser un home amb una formació intel·lectual acurada. Un humanista del noucentisme, en dir de Jordi Amat, autor del substanciós pròleg a aquesta edició d'El pont de la mar blava. Ens el presenta com un especialista en llatí i grec, del qual Unamuno va arribar a dir "Nicolau és l'home que sap més grec d'Espanya, però no vol que se sàpiga". Especialista en les llengües clàssiques i en les seves respectives cultures, ho va ser també de la literatura catalana, sobre la qual va escriure el 1917, Literatura catalana. Perspectiva general.
Les seves fortes conviccions polítiques el van portar a exiliar-se en tres ocasions; durant la Dictadura de Primo de Rivera, a diferents ciutats italianes, en la revolta del 36 a París i, ja en l'època franquista, a Mèxic on va morir. Sintetitzen el seu pensament les seves obres L'Expansió de Catalunya a la Mediterrània Oriental (1926), Paisatges de la nostra història (1929), Caliu. Records de mestres i amics (1958).
Ara es publica per primera vegada en castellà El pont de la mar blava (1928), potser la seva obra més exquisida, que va escriure quan ja tenia al voltant de seixanta anys i era notable la seva experiència, el seu coneixement de la història i de molts països i, en resum, de la vida. En aquesta obra recull l'antiga creença d'un pont estès sobre el Mediterrani, que unia Europa amb Àfrica i dividia aquest mar en dos llacs, el d'orient i el d'occident. Un pont traçat entre Calàbria i Tunísia, que potser és un pont d'aigua, de l'aigua blava mediterrània.
Ens trobem davant d'un text que, en la seva brevetat, resumeix la seva manera de pensar. Un text acurat, ben escrit, amb una prosa senzilla i càlida en la qual traspua el tresor del saber mediterrani. Un mar que, des de temps remots, banya les costes dels llocs en què s'han desenvolupat les grans cultures: l'àrab i la jueva, la macedònia, la grega i la romana, la fenícia i la cartaginesa. Nicolau d'Olwer se centra en les zones properes als punts de suport del pont de la mar blava: de la península italiana, o Sicília, o Malta, a les costes del nord d'Àfrica. Busca sempre les imbricacions, els llaços que uneixen cadascun dels llocs dels que parla amb la història i els interessos catalans. Batega l'anhel d'una Catalunya a la qual "li va impedir formar amb les noves terres una nació forta al segle XIII i un imperi estable en el segle XIV." Aquestes són les dues últimes línies d'aquest llibre.

Carmen Juste