EL REGNE DEL LLENGUATGE

Aquest llibre ha estat considerat el testament literari de Tom Wolfe (1931-2018), un dels principals cronistes, reporters i novel·listes americans del segle XX. Wolfe va ser l'iniciador de l'anomenat Nou Periodisme, que combinava el reportatge, la investigació, amb una presentació literària, i que ha tingut els seus propis continuadors, com ara, Gay Talese. En qualsevol cas, El regne del llenguatge es va publicar el 2016 en anglès i ara, després de la mort del seu autor, veu la llum en castellà.
En aquest assaig -per cert, un gènere en el qual no va abundar- s'enfronta a un tema complicat i ho fa oferint la mirada del diletant. En el cas de la filosofia, com en altres, els biaixos del professional i de l'expert poden ser extremadament nocius. Wolfe fa servir la seva satírica ploma per contraposar a Darwin enfront de Wallace i a Chomsky enfront de Daniel Everett. Des de la seva posició, lliure de prejudicis i satírica, Wolfe revela les inconsistències i la manca de sentit comú de molts plantejaments de la lingüística.
El més important és que, per Wolfe, el llenguatge és característic de l'home i per tant el que ajuda a explicar la superioritat de l'ésser humà sobre l'animal. De fet, és el llenguatge el que, al seu parer, permet a l'home fer plans, reservar l'aliment, crear l'agricultura o iniciar els canvis culturals. Cal indicar, però, que la noció de llenguatge de Wolfe és poc precisa: arriba a ser en la seva argumentació cosa semblant a la racionalitat.
També Wolfe té les seves inconsistències. Així, per exemple, és simptomàtic que redueixi tot el panorama de la lingüística a Chomsky, oblidant moltes figures rellevants a Europa, i no sempre concordants amb l'americà, i oblidant també la llarga història de la investigació en la llengua, des de Saussure fins a la actualitat. Però, amb el seu enginy i el seu recurs a l'etnologia, pot aportar algunes intuïcions suggeridores, fins i tot per als experts.
Com molts altres han fet amb anterioritat, l'escriptor americà critica l'innatisme de Chomsky, és a dir, la idea que hi ha uns universals estructurals que expliquen el nostre llenguatge. Però també s'oposa a una explicació evolucionista del mateix. Segons Wolfe, el llenguatge no seria un dispositiu biològic sotmès a les lleis de l'evolució de les espècies, sinó una construcció humana i cultural, de la mateixa manera que les eines. Segueix en aquest punt a Everett. No existeix doncs una mena de gramàtica universal, sinó que el llenguatge ha de ser après de mica en mica per cadascun dels individus.
"Les paraules -explica Wolfe- són artefactes i fins que l'home no va ser capaç de parlar, no va poder crear altres artefactes, ja fos una fona, un iPhone o el tango, però la parla, font d'artefactes, té una vida pròpia al marge d'ells (...) una vegada que surt dels llavis, la parla no pot aturar-se ".
Es tracta d'un llibre que no va dirigit a especialistes i que té com a objectiu fer reflexionar als no experts, tot i que també a aquests últims donarà que pensar. A més de les idees suggestives de Wolfe, és digne de notar el seu estil i la potència literària d'un assaig escrit amb una indubtable força narrativa, cosa a la qual ens té acostumats Wolfe.

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa