ELLIS ISLAND

Aquest breu i original text, meitat document meitat poema, confirma que Georges Perec fa vessar expectatives. S'origina en un treball conjunt amb el director de cinema Robert Bober, francès d'origen jueu alemany, per rodar una pel·lícula a petició de l'Institut Nacional Audiovisual de França, que s'estrenaria el 1980 amb el títol Relats d'Ellis Island, històries d'errància i esperança. El llibre recull el text escrit per Georges Perec per a la pel·lícula, a més d'unes fotografies com a documentació visual.
Es divideix en dues parts. La primera, titulada "L'illa de les llàgrimes", escrita en prosa, té un to expositiu, encara que sense pretensions d'exhaustivitat. Presenta el centre que l'Oficina Federal d'Immigració havia organitzat (instal·lacions, inspectors, metges, qüestionaris...) en el petit illot, que va arribar a filtrar a gairebé setze milions de persones en l'emigració més notable de la història recent. Per allí van passar italians, alemanys, irlandesos, suecs, turcs, grecs i un llarg etcètera d'éssers maltractats en els seus països i que creuaven l'Atlàntic a la recerca de la terra promesa. De 1892 a 1924, van desembarcar a Ellis Island entre cinc mil i deu mil persones per dia. En l'actualitat els "mexicans, els porto-riquenys, els coreans, els vietnamites, els cambodjans han pres el relleu" en l'emigració.

La segona part, "Descripció d'un camí", adquireix un to diferent. L'autor interioritza l'angoixa, la incertesa, la por a ser rebutjat dels emigrants: reviu els seus sentiments en aquestes poques hores que passaven a l'Illa de les Llàgrimes. El canvi estilístic és notable i necessari: de la prosa al vers lliure. Arrenca un poema on Perec viu en la pell d'aquells el futur dels quls depenia de la ràpida i humiliant inspecció dels funcionaris d'Immigració. Interroga "la vagareig, la dispersió, la diàspora", aquest exili que, si escau, va "lligat al fet mateix de ser jueu". Hi ha un serè to elegíac en les seves paraules i en aquest dolor innat per la falta d'origen i la manca de pertinença a una comunitat: ni pàtria, ni llengua ni tradició. Se sent estranger respecte a si mateix. Hi ha dolor però no desesperança, i l'autor anota cap al final que el cor d'aquesta aventura ho expressen dues paraules: "errància i esperança". Excel·lent llibre per recomanar a lectors que busquin alguna cosa més que entreteniment.

TROA