GUÀRDIA

Nikos Kavadias (Manxúria, 1910 – Atenes, 1975) va ser marí, poeta i escriptor grec. Tot i que nascut a la Xina, on residien els seus pares per negocis, els seus progenitors procedien de l'illa grega de Cefalònia. A la mort del pare el 1928 abandonaria els estudis de medicina que es proposava començar per emprar-se com a marí en una naviliera. Arribaria a ser operador de ràdio a bord de diferents vaixells, ofici que ja no va abandonar, tret del temps que va romandre a Atenes durant l'ocupació alemanya i el que va estar lluitant a Albània. En acabar la guerra torna a embarcar fins al 1974. Pocs mesos després, el febrer del 1975, moriria. Tots els seus viatges van ser inspiradors per a la creació literària. Guàrdia és la seva única novel·la, escrita el 1954. Tres poemaris i tres relats (Li, De la guerra i Al meu cavall) componen la resta de la seva obra.
Nikos Kavadias escriu sobre la rutina diària que porten els marins del Pytheas, un vell vaixell de càrrega supervivent de les dues guerres mundials. El primer oficial i el telegrafista són dos antics companys d’estudis que han tornat a coincidir després d’anys sense veure's. Durant la guàrdia del torn de nit, l'ambient és propici per a les històries i les confidències. Algunes són gairebé reals, altres inventades, altres imaginades, somiades o exagerades, però cap totalment certa “perquè la veritat porta mala sort” i, sense arrels, “el marí a terra és una brossa”.
La novel·la, de gènere biogràfic i en un to nostàlgic, parla d'homes solitaris, bandejats per voluntat pròpia, errants, sempre estrangers, exiliats per elecció a la vora dels continents, sense arribar a endinsar-se en cap. Recalen als ports de les ciutats costaneres i hi viuen breument aliens a qualsevol esdevenir polític o econòmic. Guanyen i perden, no coneixen més habitants que els marginals, homes i dones de mal viure. Ni més llar que els prostíbuls, ni més afecte que el succedani comprat amb diners, tement mostrar excessivament els seus sentiments.
L'autor fa ús d'un llenguatge bronc i paraules gruixudes propi de parlar entre mariners. Enyorant relacions perdurables que no són possibles, només mostra aquelles que es poden fer reals per una simple necessitat física.

Encarnita Herraiz