JUNIL A LES TERRES DELS BÀRBARS

Joan Lluís Lluís (Perpinyà, 1963). Escriptor, traductor, columnista. Ha rebut els premis Òmnium, Creixells, Setè Cel, Lluís Companys i Sàpiens.

Novel·la d’aventures, bàsicament del gènere fantàstic, per bé que hi ha detalls històrics prou ben documentats i altres inventats per arrodonir un relat fantàstic. Realment la primera frase de la novel·la ja gairebé es converteix en un resum síntesi: “Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla”. Es tracta de les aventures d’una nena, Junil, de 8 anys que viu amb el seu pare (sense nom), han passat desgràcies familiars i han quedat ells dos sols. El pare es escrivent públic, treballa en dues llibreries de Nyala, la menysté, és molt cruel amb la nena. El context històric es l’Imperi Romà del temps d’August, emperador que ha bandejat el millor escriptor, Ovidi, que ara viu a l’exili a Tomis (prop del mar Negre, avui Constanza).

L’obra es divideix en tres parts: la primera, La província de l’estany, consta de 17 capítols curts on bàsicament s’explica la vida de la petita Junil amb un pare cruel a Nyala (població inventada). La segona, Els camins, va del capítol 18-50. Ara Junil ha après a escriure, enquaderna llibres, ja és una noia més gran, va a la biblioteca on coneix Lafàs. Parlen del poeta Ovidi. El pare mor de forma curiosa i Junil ha de fugir, l’acompanyen tres esclaus, Tresdits, Dirmini i Lafàs. La idea es desplaçar-se cap a la terra dels alans, poble bàrbar que no té esclaus. El recorregut està ple d’aventures i de personatges curiosos que parlen llengües diverses i tenen costums peculiars. La tercera, La vora del món, capítols 51 a 62. Ja arriben a Tomis i ara es tractarà de trobar Ovidi. El final és sorprenent i ens deixa una mica amb la idea d’esperar una segona part.

El llibre compta amb un bon sumari i una part final on s’expliquen els personatges i els déus, però no hi figuren ni Minerva, Apol·lo, Mercuri o Diana. Junil a la primera i tercera part és una protagonista important, a la segona es fon amb els esclaus que l’acompanyen i els altres personatges que troben a les poblacions i que alguns els acaben acollint en aquest trajecte fins a Tomis.

L’escriptor s’ha documentat força bé sobre els llibres amb fulls cosits amb cola que pacientment preparava Junil, dels cilindres amb la vareta de fusta que duia Lafàs a la biblioteca,... d’altra banda, s’inventa poetes com Milcià o poblacions com Nyala. El mateix viatge és curiós, passen per diferents terres de l’imperi romà, de pobles bàrbars i no paguen portatges, peatges, hi ha seguretat als camins? Tot plegat és una novel·la d’aventures fantàstica, potser és un himne a la llibertat com es diu en alguna crònica.

L’obra aborda força situacions amb una frescor peculiar: llibertat dels esclaus, exili, por, alteritat, sacrifici, solidaritat, egoisme, dubtes sobre els déus, xoc cultural, no jerarquitza els personatges, situació de la dona (Junil-Verdapell son dues dones oposades). Potser el teló de fons seria la narració de la vida de Junil, la seva ànsia de distanciar-se dels lligams familiars i de trobar Ovidi. Podria ser una mena de relat coral orquestrat a quatre veus, la de Junil i els tres esclaus que l’acompanyen. Es diria que els governants, l’emperador August no interessen, només sabem que ha ordenat destruir (no és cert) els rotlles de les poesies d’Ovidi i que l’ha enviat a l’exili. Tot plegat és com un gran quadre que es mou entre el que és cruel i el que és grotesc i sòrdid. Hi ha moments desconcertants, embolics rocambolescos a la segona part quan es desplacen per l’imperi fins a les terres dels bàrbars.

La seva prosa sona de vegades estranya, de vegades seriosa, parsimoniosa, sovint dialoga amb el lector. Presència d’el·lipsis i arbitrarietats. Atès que l’autor es de Perpinyà la presència de mots dialectals sempre ens fa gaudir de la llengua: flastoma, vinclava, mainatge, gepic, forfolla, càlam, buirac... entre altres.

El llibre permet una lectura ràpida i còmoda.

Carme Solsona