LA XARXA DE PROTECCIÓ

El llibre va ser dictat per un Camilleri ja cec el 2015, però és tan autèntic com els anteriors, sense perdre frescor, ni l'espontaneïtat habitual, ni el sentit de l'humor tan característic. Montalbano és l'inspector de sempre i els seus ajudants Fazio i Augelo i l'insuperable Catarè són els personatges familiars que complementen un dels policies més populars, humans i reals del món de la novel·la policíaca.
La novel·la, com ja és freqüent, té un cas que va discorrent al llarg de tota ella i que serà resolt al final i un altre cas, aparentment, de menys entitat que es resol també amb brillantor i en el qual es troba molt involucrat Mimì Augello.
A Vigàta hi ha més calma que mai, encara que la TV sueca està filmant una sèrie que es desenvolupa en els anys 50 del segle passat i que desbarata una mica la vida del lloc, tot transcorre amb tranquil·litat, la qual cosa li permet a Camilleri fer un relat en què el còmic i el gastronòmic es porten de la mà. Però enmig de la monotonia un personatge li conta que el seu pare mort, durant uns quants anys, havia fotografiat una mateixa paret el mateix dia de cada any. La curiositat de Montalbano li porta a investigar l'enigma, encara que sense molta intensitat, però que al final serà resolt i mostrarà una situació del passat, poc previsible.
La calma li porta a absentar-se uns dies i traslladar-se a veure Livia i allí s'assabenta d'una espècie d'assalt a la classe del col·legi on va el fill d’Augello. Torna i es fica de ple en la vida dels adolescents que, al principi li desconcerta, però a poc a poc aconsegueix penetrar en el seu món, totalment desconegut per a ell. Lògicament acabarà resolent també aquest cas.
Un cas més, amb uns temes nous i amb una imaginació que van fer del seu autor un personatge notable, capaç d'escriure més de cent llibres i tots ells amb originalitat, sentit de l'humor i d'aquesta picardia que tant li caracteritza. És un Montalbano més, però com sempre, diferent i agradable de llegir.

TROA