Les Gratituds
Delphine De Vigan
Delphine de Vigan, escriptora i guionista francesa. Ha publicat llibres com: No i jo, Res no s'oposa a la nit, Basat en una història real, Les gratituds i ara una peça teatral, Els figurants.La novel·la escrita el 2019 en francès i que en pocs anys va arribar a tenir 14 edicions, està escrita abans de la pandèmia. Clar això és una variable important atès el tema que tracta, la ...
Delphine de Vigan, escriptora i guionista francesa. Ha publicat llibres com: No i jo, Res no s'oposa a la nit, Basat en una història real, Les gratituds i ara una peça teatral, Els figurants.
La novel·la escrita el 2019 en francès i que en pocs anys va arribar a tenir 14 edicions, està escrita abans de la pandèmia. Clar això és una variable important atès el tema que tracta, la solitud vinculada a la vellesa i al sistema sanitari francès.
El tema té de protagonista la Michka, una persona gran, culta, sense família, que de jove havia estat fotògrafa, lectora de Virginia Woolf, de Le Monde. Ara viu en un pis, està diagnosticada d'afàsia i arriba un dia que ja no pot estar sola. Té una veïna, la Marie, noia jove, embarassada, a qui Michka havia cuidat sempre mentre la mare de Marie estava ingressada al psiquiàtric. La sanitat francesa aquí es posa en evidència: Michka entra a una residència, ha de lliurar el pis, la directora té un tracte degradant envers Michka. Tot plegat és molt trist. Sort que el logopeda de la residència, Jérôme, l'ajuda a refer els records. Michka explica que durant la Segona Guerra Mundial, el matrimoni Nicole i Henri la van amagar mentre els seus pares eren enviats al camp d'extermini. Però Michka no en sap res més, voldria donar-los les gràcies. Jérôme els busca i explica a Michka la situació d'aquesta família. Ja ha tancat una gratitud. Ara Marie la visita sovint a la residència, vol agrair també la seva dedicació. Tot plegat, és un joc d'agraïments on el temps desapareix. La vellesa, la solitud, la dedicació als altres, la professionalitat de Jérôme és d'una tendresa extraordinària. En tot aquest embolic la directora marca el paper més sòrdid de tota la novel·la.
Text dialogat, teatralitzat, joc lingüístic curiós que fan les persones que ja perden vocabulari, memòria-passat son gairebé el mateix, lectura ràpida, vibrant, en el fons trista però realista. "envellir es aprendre a perdre" com diu l'autora.
Recomanable, però certament trista pel tema i moments còmics per tot plegat.
Carme Solsona
Información de seguridad
- Cargando la información ...
Artículos relacionados
