Les Set Caixes
Dory Sontheimer
És una història real. La autora va néixer a Barcelona, però sempre havia sabut que els seus pares eren d´origen alemany. Es va educar al collegi de monges alemany del barri de Sarrià de Barcelona. Després va estudiar Farmàcia. Explica "Érem una família normal, feliç". Als 18 anys, els pares li van dir que la seva família era d´origen jueu. "No hi vaig donar importància".Però ...
És una història real. La autora va néixer a Barcelona, però sempre havia sabut que els seus pares eren d´origen alemany. Es va educar al collegi de monges alemany del barri de Sarrià de Barcelona. Després va estudiar Farmàcia. Explica "Érem una família normal, feliç". Als 18 anys, els pares li van dir que la seva família era d´origen jueu. "No hi vaig donar importància".
Però hi havia un detall que l´inquietava. No tenia avis, ni oncles, ni cosins. No els havia conegut ni havia vist mai fotografies. Sempre que preguntava, els pares li responien que tots havien mort a la guerra i canviaven ràpidament de tema.
El pare de Dory, Kurt, va néixer a Nuremberg i va arribar a Barcelona el 1934 per fer-se càrrec d´una de les filials de Lehmann, l´empresa familiar de porcellanes. La seva mare, Ros, va néixer a Friburg, i va venir a Barcelona escapant del nazisme. Es van conèixer i es van casar el 31 de desembre del 1939. Van decidir convertir-se al catolicisme i van canviar de noms.
No varen poder traslladar-se a Alemanya, pel fet de pujar Hitler al poder i estaven perseguits. Quan la mare va emmalaltir, el llarg silenci de la Dory es va començar a esquerdar. Va oblidar el castellà i només parlava l´alemany i sovint cridava: "Ve la Gestapo. Se´ns emportarà". Amb la mort del seu marit, tota l´angoixa, soterrada anys, va començar a aflorar.
En morir la seva mare, l´octubre del 2002, la Dory va haver de desfer un munt de caixes guardades a les golfes. Quan les va començar a obrir va descobrir un secret amagat durant dècades: més de 30 familiars seus havien mort en els camps de concentració i d´extermini nazis.
L´autora ha rellegit les cartes centenars de vegades, ha fet llargs viatges, als EEUU, Tel Aviv, al Memorial de la Shoah de París, Praga, Londres, etc. i constata on van morir la majoria dels familiars, la correspondència amb els que vivien en països lliures, com varen passar els anys de guerra, els refugiats a França, etc.
És una narració que commou des de les arrels. Destaca la fortalesa amb què afronten les penalitats, com es donen ànim, sempre basat en la fe, els uns als altres. Les gestions que fan per salvar i treure del país els avis respectius, oncles, etc., l'agraïment que mostren per l´esforç que fan. Les últimes paraules que escriu l'àvia a la filla i al gendre "Us agraïm tot el que heu fet. Moltes gràcies. No us preocupeu més. Si Déu vol, algun dia ens retrobarem".
És una narració, plena de valors i exposada amb claredat, sense mostrar en cap moment, rancúnia ni odi als perseguidors. I amb una ferma esperança en el futur.
© Reseñas bibliográficas Fundación Troa
Otros libros del autor
Artículos relacionados
