MATINS DE L'ARAN

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919 - Granada, 2012) va ser una escriptora, periodista i activista catalana. Exiliada amb vint anys justos i durant més de tres dècades, va escriure la seva primera obra, Testament a Praga, l'any que en feia 50.
A “Quan érem refugiats”, 1975 explica: “Emprenguérem la marxa cap a França, a peu, sense conèixer cap camí ni comptar amb ningú que ens guiés. Amb tot, creuàrem la frontera després de deu dies de fer i refer camí”.
Va formar una família amb el també militant comunista Gregorio López-Raimundo. Morí a Granada, però va ser enterrada a Balaguer, prop de la seva mare per qui sentia una gran estima.
Es va dedicar al periodisme militant tot i té -com aquesta que es ressenya- molts escrits de viatges i també novel·les, dietaris, cròniques i assaig; un homenatge al seu company, etc. És una de les grans escriptores de la literatura catalana del segle XX i una de les més llegides. En retornar a Catalunya, amb tres dels seus fills i amb més de 50 anys i ja a Barcelona va aconseguir viure dels seus llibres, juntament amb diferents tasques editorials, la traducció i el periodisme.
L’any 1984 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi i, el 2001 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (va ser la segona dona en obtenir-lo després de Mercè Rodoreda).

En aquest llibre publicat el 1982 es pot comprovar els canvis al llarg d’aquests gairebé quaranta anys d’un dels llocs més bonics de Catalunya: la Vall d’Aran.
Segurament hi ha obres seves amb més fondària, però aquest passeig per la Vall d’Aran és una delícia, més encara si es coneixen els indrets que la ploma de la Pàmies descriu amb destresa tot barrejant-hi trobades amb diferents personatges -mig ficticis però versemblants- que arrodoneixen els relats.
Diria que més que un llibre de viatges és un recull d’experiències d’una excursionista que no desaprofita cap ocasió o passeig. Evoca una referència històrica contemplant un edifici un rètol, dedicatòria o la natura, dialogant amb les persones que l’habiten amb les seves peculiaritats debades ben divertides.

Tracta amb respecte les poques al·lusions a temes relacionats amb les precioses esglésies romàniques, ara tan ben restaurades. És ben veritat que va militar a les files comunistes, ben convençuda... sempre va tenir un record i model de la seva mare una persona catòlica de la que va aprendre moltes virtuts.

Interessant per a tots els públics, essent però un tema concret més valuós per qui coneix la zona o li agrada de manera especial.

Beth Udina