NO DIGUIS RES

Patrick Radden Keefe és irlandès, però no en el sentit en què ho són els habitants d'Irlanda, sinó a la manera dels nord-americans que descendeixen d'aquells, és a dir, d'una forma molt més intensa, gairebé religiosa. Potser per això va arribar a obsessionar-se amb la violència de l'IRA. L'autor, prestigiós periodista del New Yorker, va passar anys investigant un cas escabrós: la desaparició de Jean McConville, una vídua catòlica, mare de deu fills, al Belfast de 1972.
Com és un periodista de raça va fer el seu treball fins a les últimes conseqüències: va llegir, va investigar, va entrevistar, va esperar; després va tornar a preguntar, va localitzar noves fonts, va descobrir les mentides que li havien explicat ... fins que va reconstruir el cas amb exactitud. Una de les seves fonts més solvents és un arxiu d'història oral sobre la violència de l'IRA de la Universitat de Boston.
No obstant això, No diguis res no és un informe forense. És una novel·la. Una novel·la riu -no sense raó va ser el millor llibre de l'any segons The New York Times, The Washington Post, The Times i Times Magazine, va guanyar el National Book Critics Circle Award, el premi Orwell i va ser finalista del National Book Award-. Amb l'excepció que tot el que compta és cert. Una immensa crònica de no ficció que abasta més de trenta anys d'història del terrorisme de l'IRA en la qual un acaba coneixent esgarrifosament bé els seus protagonistes, assassins en la seva majoria, i fins acaba, a estones, de la seva part.
Es descobreixen les restes del naufragi: el que queda després d'una vida consagrada a una causa que va abandonar tots els seus soldats. I el dolor. El de veritat. El de les víctimes. El de deu orfes que busquen a la sorra de la platja els ossos de la seva mare.

TROA