Sang Nova

El protagonista de Sang Nova és Ramon de Montbrió, un jove d'acció que, abans de pretendre transformar la realitat de la muntanya catalana a través de la regeneració de l'economia agrícola i, sobretot, de la recatalanització de la "burgesia muntanyenca", ha fracassat tant en la seva participació activa en els moviments nacionalistes europeus (Irlanda) com en els moviments socials revolucionaris de 1868.
A través d'aquest personatge i del món que l'envolta, una desmitificada i complexa "Muntanya catalana", l'autor -escrit amb tercera persona- planteja alguns dels principals problemes de la Catalunya de la segona meitat del segle XIX, que es mantenen especialment vius en el debat social i polític dels nostres dies (l'encaix de Catalunya en l'Espanya moderna, els problemes del centralisme, el caciquisme i la corrupció política, les divisions en el si de l'incipient catalanisme polític, l'impuls de regeneració que pren Europa com a model) i que converteixen la menys coneguda de les novel·les de Marian Vayreda en un document de gran actualitat.

Aquesta novel·la muntanyenca ha estat reeditada per la Diputació de Girona. Forma part de la Col·lecció Josep Pla, nº 40. Ha tingut cura de l'edició Margarida Casacuberta. Es manté el text original però adaptat a la normativa ortogràfica actual per apropar-lo al lector del segle XXI. Es tracta d'una novel·la de tesi, ideològica, que presenta els desafiaments i les contradiccions d'una societat en transformació a cavall de la Renaixença i el Modernisme. El seu ideal és fer una síntesi entre tradició i progrés, cultura i natura, cosmopolitisme i localisme... però sense renunciar als valors tradicionals cristians. Una obra que resulta molt extensa, la menys aconseguida literàriament, però d'un gran interès des d'un punt de vista històric.

L'autor és un dels narradors catalans més interessants del tombant del segle XIX al XX (Olot,1853-1903). Fill d'una família de la petita noblesa tradicionalista, després de la mort del seu pare, el 1872, es va unir a l'exèrcit carlí i va formar part de l'estat major del general Savalls durant la Tercera Guerra Carlina. El 1875, derrotat i desenganyat, va emprendre el camí de l'exili i es va instal·lar amb el seu germà, el pintor Joaquim Vayreda, a Seta, on va començar a pintar.
Coincidint amb l'evolució cap al catalanisme cultural i polític, va abandonar gradualment la pintura i es va dedicar a l'escriptura, sobretot narrativa. Va ser director del setmanari L'Olotí, portaveu del Centre Catalanista d'Olot i de l'Àlbum Literari i Artístic de L'Olotí, a més de promoure la creació del Certamen Literari d'Olot. Va publicar també a la Renaixença i a la Veu de Catalunya, i va participar en nombrosos certàmens literaris i als Jocs Florals de Barcelona. El 1898 va publicar Records de la darrera carlinada, el 1900 Sang Nova i el 1904, pòstumament, va aparèixer La punyalada, la novel·la que el consolidava com a escriptor.

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa