Sobreviure a la Terra Cremada

Jaume Villalta (Agramunt, 1951) doctor en Medicina, professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, metge especialista en Medicina Interna a l'Hospital Clínic de Barcelona. Alumne de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Barcelona. Escriu a la revista Sió. Ara ens presenta la seva primera obra: Sobreviure a la terra cremada. Es tracta d'una novel·la costumista ambientada en el temps històric de la guerra civil espanyola i la ubicació geogràfica se situa entre Mont-riu, Tàrrega i Igualada, amb escenaris a Barcelona, Lleida, camps de refugiats a França,Madrid i Boí, entre altres indrets.

Els personatges principals són, Andreu Llofriu (de Cal Jan) d'ERC admirador del president Macià, de les llibertats i drets de la II República, mai havia volgut cap càrrec. Després de recuperar-se de les lesions de la guerra havia d'incorporar-se a la brigada de Regiones Devastadas, però l'Emili el va poder alliberar. Emili Cendra de la fàbrica de Cal Teuler, capità de l'exèrcit nacional i hereu de la fàbrica tèxtil més gran entre Tàrrega i Igualada. Anna Cendra, germana de l'Emili i casada amb l'Andreu. Noia de la Sección Femenina que estava formant-se a Lleida per instal·lar a Mont-riu el Auxilio Social. Doña Conxa, la Teulera, mare de l'Emili i l'Anna, el Dr Santiago Vilaplana, metge de poble, fregava la cinquantena, amb tota la saviesa i intuïció dels metges de família. Isabel Portlligat, comptable d'una fàbrica d'Igualada i després ja en una posició rocambolesca i Mossèn Roqué, el rector de la parròquia de Mont-riu.

La novel·la està escrita en tercera persona del singular, s'inicia en plena guerra civil amb tot el problema dels soldats lesionats, els exilis a França per Prats de Molló. L'Andreu Llofriu era un dels soldats del bàndol republicà (ERC) que una vegada finalitzada la guerra torna a casa a Mont-riu procedent del camp de refugiats, ha de buscar feina, però és clar, té un mal expedient de rojo. Es per això que necessitava algú que el pogués alliberar de l'aplicació de la Ley de Responsabilidades Políticas. El cas és que es troba amb l'Emili Cendra de la fàbrica de Cal Teuler, que es capità de l'exèrcit nacional i per tant, pot proporcionar un salconduit. A més, el contrata per una bona feina a la fàbrica. L'Andreu ho accepta i la fàbrica rutllarà prou bé en els primers tres anys. Es casa amb l'Anna Cendra, tenen un nen, el Miquelet, però Doña Conxa mai acceptarà aquest matrimoni desigual. La novel·la es complica amb les addiccions de l'Emili, el règim polític aprovarà ara una nova llei, Ley de Principios del Movimiento Nacional, i no hi manquen organitzacions com el Fènix o el Galze enmig de tota una organització secreta.

Els retrats dels personatges estan força ben reexits: Doña Conxa, intransigent al principi amb el matrimoni de la seva filla Anna i l'Andreu; el petulant i pusil·lànime Emili; la casa i vida sòrdida de la Pepona; la presència de patronímics molt típics en zona rural i urgellenca sobretot (l'Andreu de Cal Jan, Cal Piga, Ricard de Cal Sis Dits, Cal Gallinaire, la pubilla de Cal Ratera ...); el Dr Vilaplana definit amb un epítet (respirava bonhomia) o mossèn Ratera retratat amb una hipèrbole de les celles i la sotana.

És interessant la presència de detalls molt típics de l'etapa i de l'indret: el caliquenyo (fumat per Felipe Cruz, l'alferes), el cafè del poble, l'estraperlo, la prohibició del joc (però que jugaven al xalet de la carretera d'Esplugues), el Canal d'Urgell (significa la presència del bé i del mal, abundància d'aigua però també de suïcidis), la presència de l'Alsina Graells, Lleida capital de província molt malmesa.

El dialecte lleidatà present en els diminutius (xiquet, Miquelet), caram xiquet! els pronoms (mon pare), padrina-àvia, barjaula, ... o els improperis com collons (collons de país, quins collons que tenen!..), redeuna!
No hi poden faltar els grans organismes: Auxilio Social, Sección Femenina, ministerios de Madrid, governador provincial, premsa com La Vanguardia, institucions com la Comissaria de Via Laietana, La Casita Blanca i Radio Nacional. Organitzacions com Galze, grup acollidor, però certament maniqueista sobretot en la forma de tractar els neòfits com l'Emili. L'escamot autònom del Fènix amb el seu vocabulari que esdevé una autèntic criptograma.

Bon retrat d'un món de vicis, sensacions, descrites amb ironia en certes ocasions. M'ha agradat molt la novel·la perquè inclou relats teatralitzats i moments fílmics. El mateix títol Sobreviure a la terra cremada pot ser un oxímoron? Difícil sobreviure però hi ha el canal d'Urgell, les fàbriques i tot el que ja s'engegava en l'economia dels Planes de Desarrollo. Progrés econòmic no vinculat a llibertats polítiques.

Molt subtil és el món antagònic que sovint apareix al llarg de l'obra: etapa de guerra-etapa de pau, fàbrica que funciona-fàbrica deficitària, l'Emili Cendra en principi dirigeix la fàbrica i després abandona la feina, l'Anna Cendra noia responsable al principi després ja petardeja, contrast Anna-Dolors promesa de l'Emili, Doña Conxa molt tibada al principi després mostrarà la seva bonhomia, el Canal d'Urgell símbol de reg i progrés però també indrets de suïcidis, estraperlo v/s desarrollo.... Naturalment hi ha la gamma cromàtica de grisos. Moments de luxe i luxúria, els Hispano Suiza, el Ritz, la Dolors amb actituds modernes.

En qualsevol cas es troba a faltar un sumari i sobretot atès que el seu autor és metge, s'hauria gaudit de més vocabulari precís posat en la veu del seu Dr Vilaplana. Els tecnicismes sempre fan respecte, però detalls de la tisi, per exemple.

Tanmateix, seria molt interessant disposar d'una mena de glossari (imaginari, clar) on els vilatans que han pogut viure aquests anys en aquest país identifiquessin persones, fàbriques, organismes... tot això s'aclareix en el moment de la presentació de l'obra.

Carme Solsona