SOLENOIDE

Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956), catedràtic de la Universitat de Bucarest i recipiendari d'importants premis (Premi de la Unió d'Escriptors Romanesos el 1990, Premi de l'Acadèmia Romanesa el 1993 i a l'espera del Nobel, per al qual la Unió d'Escriptors de Romania l’ha proposat en diferents ocasions), ha afirmat que la seva última novel·la Solenoide hauria de llegir-se al llarg de cinc anys, els mateixos que va trigar ell en escriure-la.
Però, per què cinc anys? Perquè, sens dubte, ens trobem davant d'una novel·la diferent on, per començar, no passa gairebé res. El protagonista, professor de romanès a l'Escola Primària número 86 de Bucarest, viu sol en una casa antiga, la "casa amb forma de vaixell" en un barri de la perifèria de la capital romanesa, "la ciutat més trista que s'hagi erigit mai sobre la faç de la terra, però, al mateix temps, l'única veritable". Corren els anys 80 del passat segle, anys de plom en la història del país. L'atmosfera del centre docent on exerceix el protagonista (qui, per cert, no té nom) és sufocant. L'edifici és una ruïna, no hi ha calefacció, la neteja és incerta (la novel·la s'obre amb les tribulacions de l'heroi amb els polls), el director un bèstia, els col·legues res interessants, l'educació que s'imparteix als infants violenta i tirànica. Gairebé sense amics, té una relació íntima amb Irina, la professora de física i es dedica a escriure "les seves anomalies", és a dir els seus frustrats somnis de ser un gran poeta i la soledat "animal" en què viu (no és d'estranyar que el seu llibre favorit sigui El diari de Kafka). A partir de la meitat de la novel·la (cap a la pàgina 244) cobra més relleu la "casa amb forma de vaixell", sota de la qual està enterrat el solenoide, una mena de bobina electromagnètica, de la qual hi ha almenys cinc exemplars situats en diferents punts de la geografia bucarestina, que li permet al protagonista llargues sessions de levitació i a la ciutat la seva ascensió.
La novel·la acumula símbols i referències literàries (Kafka en primer lloc, però també Lautréamont, Borges, Joyce o els romanesos Eminescu i Camil Petrescu) a mesura que se succeeixen els records i els somnis del protagonista. La veu del narrador (una espècie de monòleg interior que intenta embolicar el lector) desgrana detalls de la seva infància (l'existència d'un germà bessó mort), dels anys d'estudiant i de la vida a l'escola on ensenya. Personatges amb aparences de realitat (els col·legues) es topen amb altres gairebé onírics com l'oncle Mikola (el primer propietari de la casa) o el bibliotecari Palmar.
En definitiva, una novel·la molt ambiciosa, que intenta abastar tant el món exterior (descripcions detallades de la vida a l'època comunista) com l'interior (fantasies líric-metafísiques). Resulta una construcció complicada, materialitzada en un estil molt frondós (per cert, excepcional la traducció de Marian Ochoa de Eribe) que exigeix una lectura pausada, pacient i pesada, per a un delit que molt pocs tindran.

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa