TOTS ELS MATINS DEL MÓN

Pascal Quignard (Verneuil sur-Avre 1948) és un cèlebre autor francès amb una gran producció i diversos premis literaris, músic i historiador de la música. Aquesta obra va ser publicada el 1991, però és d'una gran bellesa i no passa el temps. La protagonista de la novel·la és la música i un instrument que es va posar molt de moda al barroc, a les corts europees, sobretot a França al segle XVII, la viola. Instrument de corda i arc, més gran que el violí i amb so més greu, que inspira grans sentiments, com quan és manejada per dos grans músics: Saint-Colombe i Marin Marais, protagonistes de la novel·la.

Saint Colombe a la mort prematura de la seva dona es retira de la vida pública, ja que pensa que la seva vida perd tot sentit i es dedica a cuidar i educar les dues filles de molt curta edat, ajudat per una criada. La seva vida és austera, el seu caràcter és esquerp, amb grans alts i baixos, cuida les seves filles, encara que no sap donar-los l'afecte de la seva mare. Es fa construir una cabana on es retira a compondre i tocar i curiosament, a parlar amb la seva difunta dona.

Marais és jove i li demana que sigui el seu mestre, però Saint Colombe el rebutja perquè la seva visió de la música està instrumentalitzada per fer carrera, arribar a la cort del Rei i lucrar-se amb la professió. Però és un gran músic. Les dues filles -de caràcter molt diferent- se n'enamoren, però el pare no cedeix. Va a la cort, triomfa, però segueix sense entendre què ha de ser la música. No cedeix i fa grans sacrificis protegit per la filla gran, per escoltar les grans composicions del mestre. La novel·la acabarà en una escena gloriosa en què Marais s'acabarà d'adonar de la grandesa de la música i del món interior que s'hi obre i es mostra a l'exterior. És l´espiritualitat que mostra que la fa eterna.

El llibre està escrit amb una gran correcció, com una partitura, amb sobrietat, encara que de vegades amb llenguatge barroc, però sense que li sobri o li falti ni una paraula.
Com és lògic, els valors són palesos al llarg de les seves pàgines: el valor del silenci, el sentit del dolor, la grandesa de la vida que resideix en aquesta veritat interior a què s'oposa la vanitat, el saber degustar la bellesa, el valor del perenne.

Hi ha dues o tres escenes sensuals explícites breus, que es poden obviar sense cap problema i que no són significatives per al relat.

TROA