TRAIN KIDS

El Fernando els havia advertit: “De cent persones que travessen el riu, només deu en poden superar Chiapas, tres arriben al nord, a la frontera, i només una aconsegueix passar-la”.

L’historia dels cinc joves (algun d’ells gairebé un nen) que emprenen el viatge cap al Nord d’Amèrica, ens transporta a una història plausible d’aventures, riscos, experiències desagradables –també altres molt positives– i en definitiva, ens aboca al creixement personal recolzat per l’amistat que es va creant entre ells. Així coneixem un Fernando decidit, que esdevé el líder de l’Àngel, l’Emilio la Jazz i en Miguel, que en realitat amaga una dura realitat personal; un nen que, esperonat per l’exemple del germà gran, inicia un viatge massa “gran” per ell; la Jazz, que no dubta en fer-se passar per un noi per tal de trobar la família; en Miguel, a la recerca de la mare que el va abandonar amb la promesa mai complida de tornar amb ell i la seva germana o l’Àngel, que mai havia sospitat que una realitat pogués ser tan dura.

La línia argumental està molt ben desenvolupada, amb moments d’ alta tensió que combinen amb altres de molta humanitat, fins i tot de tendresa. I així els personatges no són uns noms sense més, sinó uns arquetipus dels que fan aquesta arriscada aposta vital, i que ens colpegen la consciència dels que vivim una existència tranquil·la, sense que haguem de prendre decisions serioses, massa serioses, com ho han de fer els protagonistes de la novel·la. Una història que –llevat del que pot tenir de real o exagerat- és una història plena de creixement en amistat, coneixement d’ambients difícils i altres plens de generositat desinteressada; d’interrogants sobre la vida i la llibertat… Que si de vegades no resol adequadament els problemes morals que es presenten, sí dona una resposta coherent, adient a l’origen familiar, social… de cada personatge.

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa