UN PARADÍS COM EL NOSTRE

Laia Beltran (Ulldecona, 1973) és llicenciada en Economia i en Periodisme per la UPF de Barcelona, especialitzada en cultura i moda. Actualment col·labora a La Vanguardia, ARA, Time Out, RAC1… També fa tallers de periodisme i un seminari sobre moda, art i cinema.
És cofundadora de @circuitsculturals, una proposta transversal i de petit format que relliga artesania, disseny, gastronomia, arquitectura i paisatge a les Terres de l’Ebre.
Borja Duñó (Barcelona, 1976) és llicenciat en Humanitats i en Periodisme, és autor d’Ànimes entre les dents (Saldonar, 2024) i de Ira Klaas (Morsa, 2012) i actualment, treballa com a cap de redacció i editor de música de Time Out Barcelona.

Dos periodistes -que en són els autors- prenen la decisió d’anar a viure a un poble a bastants quilòmetres de Barcelona. Això passa quan encara teletreballar era molt poc habitual, i fruit de la decisió i forçats per la pandèmia estrenen aquesta nova manera de viure.
A Un paradís com el nostre narren les aventures de dos urbanites: ella torna al seu poble i gaudeix recordant tot el que la va veure créixer; ell descobreix un món diferent que acaba sent apassionant. Per a tots dos, els resulta una “Califòrnia particular”, un veritable “paradís” entre Barcelona i les Terres de l’Ebre.
“Ella tornava al seu poble i jo per primera vegada anava a viure a un poble que coneixia de feia anys”... “A mi em venia de gust que el llibre fos agradable de llegir independentment del tema (...) “la nostra fórmula: durant un dia i mig a la setmana, jo tenia la meva vida de sempre que era la que m’agradava: quedar amb els amics, anar a un concert, anar a veure una exposició, etc. Són coses que jo valoro i que un poble et dona en menys quantitat...”.
Hi ha un capítol interessant des del punt de vista del lèxic en parlar del vocabulari propi de les Terres de l’Ebre.

En evocar les arrels ho fan d’una manera afectuosa, gairebé tendra: “Les iaies formen part del paisatge de la meva infància, de la meva adolescència i de part de la meva vida adulta. (...) Quan diuen que un fill et canvia la vida és cert. Encara que pensis que no et passarà, et passa”. La felicitat la troben en les coses senzilles i esmenta els fogons perquè considera que és per on es transmet l’amor a la família. I la vida a la natura quan a l’hivern, “el foc ha estat la meva tele, a la nit, en prime time”.

Tot plegat fa que sigui un relat ple d’optimisme, realista i simpàtic, potser es fa una mica llarg.

Valora els lligams familiars, fins i tot destaca l’estranyesa dels grans de la família quan s’adonen que es casen a l’ajuntament.

Beth Udina