DRAGON BOY

Al pobre Max no se li ha estalviat res: la seva cama deforme l'obliga a caminar amb una crossa; porta ulleres amb vidres de cul de got i l'imant d'un implant coclear al cap; la seva columna vertebral està deformada i li estan fent l'ortodòncia. En aquestes circumstàncies, és inevitable que pateixi les despietades burles i bromes pesades dels aprofitats del seu institut. I, per empitjorar encara més les coses, Max, a qui li agradaria ser invisible per poder passar desapercebut, es veu obligat a fer de "home de llauna" en una representació escolar de "El Mag d'Oz". Un dia es troba les pàgines d'un còmic que narra les aventures d'un superheroi. A aquest primer llibre es van sumant altres i, curiosament, les proves a què s'enfronta el superheroi guarden una sorprenent semblança amb la vida de Max. Qui serà l'autor del còmic? El dia de la representació la caiguda que pateix Max a l'escenari porta a un desenllaç inesperat: en lloc de veure’s exposat a les burles de tots, un a un els seus companys de classe van desvetllant en públic quina és la seva principal fragilitat, el defecte que més els fa patir i els avergonyeix. És l'ocasió també perquè es desvetlli el misteri de l'autor del còmic. L'operació a la qual se sotmet Max per culpa de la caiguda acaba amb la seva cama deforme i, a més, el noi recupera un bon amic de la infància. I el que en principi semblava un panorama trist i desolador va transformant-se en una oportunitat per descobrir que tots sense excepció tenim algun superpoder; i en el cas de Max és el valor, perquè, tot i saber que la batalla està perduda, és capaç de lluitar fins al final.
La duresa de la vida de Max -presentada d'una manera poc habitual en un llibre infantil- es veu mitigada per l'humor negre que recorre la narració i pel desenllaç feliç de tota situació difícil. Els personatges estan molt ben construïts: tots són "humans", amb les seves virtuts i els seus defectes. Aquest realisme és present també en la descripció de l'entorn i les circumstàncies d'un noi de 11 anys (inclosos la revista amb nu femení de la sala d'espera del dentista o el joc de l'ampolla, en què un noi i una noia triats a l' atzar han de besar-se a la boca). El diari de Max, en què s'intercalen els seus propis dibuixos i les pàgines del còmic de Dragon Boy, recull el llenguatge que utilitzaria qualsevol noi de la seva edat i retrata fidelment l'estructura d'una ment infantil.

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa