LA BRUIXA DE PEDRA

El catedràtic Pere Freixenet, aconsegueix accedir als arxius més reservats de la
Catedral de Girona. Li interessa demostrar l’existència d’un passadís que durant
L’edat Mitjana comunicava els soterranis de la Catedral amb el Monestir de Sant
Daniel. En aquest arxius descobreix que l’escultura de forma femenina d’una gàrgola
de la façana de la Catedral, la que la llegenda atribuïa a la bruixa que es va convertir
en pedra per llençar pedres al pas de la processó del Corpus, en realitat, és l’escultura
per immortalitzar un personatge molt estimat a Girona: Guisla de Recasens. Reconstrueix la història de la seva vida.

Orfe, pobra i maltractada, se’n va a cuidar a una velleta bona i llesta que li ensenya a seleccionar al bosc les herbes medicinals i com aplicar-les. La velleta al morir, li deixa la seva pobra barraca. Viu al costat del call jueu i ella fa favors a tothom, cristians o jueus. Aconsegueix curar un mestre d’obres de la Catedral que pateix un accident al desplomar-se una paret. Moltes famílies, agraeixen les seves cures, però alguns fanàtics, per l’amistat que té amb
el jueus, la prenen per bruixa. En una ocasió, sap que els cristians preparen aldarulls en el barri jueu i per evitar baralles, s’emporta als nens i nenes al bosc, a explicar-les-hi contes. Aquest fet, és un càrrec més, que s’apunten els seus enemics.

Un frare dominic, inquisidor dels territoris de la Corona catalano-aragónesa, fanàtic, ambiciós i cruel Vol convertir als jueus importants per imposició, porta al Tribunal a la Guisla,
que considera blasfema i practica la màgia per curar malalts i l’últim càrrec que se l’imputa és que ha donat les herbes al Sr. Bisbe, i s’ha mort. La pesta estava fent estralls a Girona, va aconseguir salvar-ne molts, però quan la van avisar, ja era agonitzant.

Premi Nèstor Luján de novel•la històrica, la narració, combina llegenda i tradicions de Girona amb personatges de ficció, com és la història de la Guisla. Presenta a l’inquisidor, injust, fanàtic
i obcecat. Però també descriu altres eclesiàstics, bisbes, canonges, honrats, comprensius, y respectuosos amb els jueus. Hi ha alguna al•lusió crítica en la construcció de les Catedrals, que enfoca en el sentit de opulència. La vida als convents, també planteja que algunes entraven per imposició de la família i podia degenerar en una vida poc digna. Fàcil de llegir.

© Reseñas bibliográficas Fundación Troa