EL NEN QUE VA PERDRE LA GUERRA

L'últim llibre de Julia Navarro segueix el seu estil narratiu i els que han gaudit amb les seves novel·les anteriors ho faran amb aquesta.
L'autora relata el terror i el dolor que provoquen les dictadures, siguin del color que siguin. En aquest cas relaciona el règim de Franco amb el govern de Stalin a través de la història de dues famílies unides pel destí. L'acció comença al Madrid dels últims dies de la guerra civil, quan els republicans intueixen que perdran la contesa. Un combatent vermell, que ha estat xofer i amic d'un comandant soviètic que va venir a Espanya per ajudar els republicans, li demana que s’emporti el seu fill de cinc anys a Rússia just quan tornarà al seu país. La idea és escapar després amb la seva dona i reunir-s'hi tota la família a l'exili. Però les coses es compliquen. El republicà mor a la defensa de Madrid i la seva dona, Clotilde, que s'ha oposat a la decisió de deixar marxar el nen, entra a les presons franquistes per ser membre del partit comunista. A sobre, esclata la segona guerra mundial.
A partir d'aquí, la història va jugant amb els dos escenaris paral·lels cadascuna amb una protagonista central. A Espanya Clotilde, obsessionada per saber on és el seu fill, acudeix a contactes comunistes i això l'arrossega dues vegades a la presó, pateix tortures i mor de tuberculosi. A Rússia, Anya, dona de Boris, el comandant rus, acull Pablo, el nen espanyol com un fill més. Però Anya s'ofega al règim soviètic, perquè estima la poesia i la música que Stalin considera burgesa. Així que, després de passar per les dures presons soviètiques, acaba set anys a les mines del Cercle Polar Àrtic que acaben amb la seva salut.
El llibre es tanca amb l'arribada a Rússia del segon marit de Clotilde a l'època Khrusxov, més oberta, i que, després d'haver promès trobar el seu fill Pau, troba amb ell i el porta a Espanya. Quan arriba a Espanya, algú pregunta qui és, i respon que és un nen que va perdre la guerra, d'aquí el títol.
Un llibre molt entretingut.

TROA