ELS OCELLS

Tercera novel·la publicada pel noruec Tarjei Vesaas, després de El palau de gel (1963) y Los vientos (1953). Aquest escriptor gaudeix de reconeixement entre els autors noruecs del segle XX, fins i tot es va esmentar el seu nom com a candidat al Premi Nobel en diverses ocasions.
L’obra se centra en la vida de dos germans. Mattis, amb discapacitat intel·lectual i que els veïns reconeixen com “el Simpló”, i la seva germana Henge, més gran que ell, que ha entregat la seva vida per cuidar-lo, però ja amb símptomes de frustració vital. Viuen en una cabana a la vora d'un llac, envoltats de verns i bedolls. La narració transcorre sense ensurts amb el dia a dia dels dos germans: Henge, teixint per aconseguir els únics ingressos familiars, i el seu dependent germà, deambulant per l'entorn i rumiant pensaments que acaben paralitzant-lo. Aquesta vida monòtona farà un tomb quan la seva germana s'enamori i ell senti que l'ha perdut, i, juntament amb ella, la seva seguretat.
L'aïllament de Mattis crea l'atmosfera de la novel·la. Ell se sap diferent, amb una sensibilitat que el fa veure signes a la natura, com el vol d'una becada o a la lleugera brisa que agita la llacuna, encara que les seves conclusions semblin absurdes als altres. És el xoc de dos mons, el racional, el dels “avispats” com diu Mattis, i el seu, el del misteri, on els sentiments i la naturalesa tenen el seu propi ordre, gens lògic ni evident.
La fragilitat i l'angoixa del protagonista marquen el ritme no només de la trama, sinó també de l'estil, ja que el “tempo lent” fa participar el lector de l'aïllament interior de Mattis i sentir-ne la inseguretat, la necessitat d'afecte i la por davant la incomprensió. Només l'enamorament de la seva germana el fa sortir de si i prendre la decisió fatal de no destorbar la seva felicitat.
L'estil és senzill i poètic, amb un lirisme malenconiós que encongeix l'ànim. S'expressa amb frases curtes, sense adorns, però de gran importància ètica que aconsegueix arribar al lector.

Francisco Andrés