L'EDAT FRÀGIL

Donatella Di Pietrantonio (Arsita, Itàlia, 1962) va començar la seva carrera literària el 2011. Sol ambientar les seves novel·les al voltant de les poblacions on ha desenvolupat la seva vida: al Teramo, la seva terra natal; a L’Aquila, on es va llicenciar en Odontologia; i a Pescara, on va exercir com a odontopediatre. Totes pertanyents a la regió italiana dels Abruços. Així passa a L'edat fràgil, publicada per primera vegada el 2023 i premiada l'any següent amb el Premi Strega.
Lucía exerceix com a fisioterapeuta al petit poble dels Abruços on va néixer. D'allà va sortir fa trenta anys només per cursar els seus estudis; però després va tornar, es va casar, es va instal·lar professionalment i va tenir la seva filla Amanda. També a la vall hi viu el seu pare, ja vidu i els veïns i amics de tota la vida. Aquest aferrament a la terra ha tingut les seves conseqüències: Dario, el seu marit, ha marxat a Torí perseguint una carrera professional més prometedora, deixant la seva relació matrimonial en suspens; i la seva filla Amanda, de vint anys, se n'ha anat a estudiar a Milà. Però la pandèmia de covid ha propiciat el retorn de la filla al poble; no obstant, el seu mutisme i la seva indiferència davant del que l'envolta deixa Lucia sense recursos per entaular una relació adequada amb ella. Sospita que el motiu ha pogut ser un atracament patit per Amanda a Milà després del qual Lucia, emparada a la distància, no va saber estar a l'alçada per consolar-la. Aquest estat anímic de la jove porta a Lucia records del terrible succés que va tenir lloc a la vall quan ella i la seva amiga Doralice comptaven amb vint anys. També van haver d'enfrontar-se a uns fets que els van resultar difícils de gestionar deixant al descobert la seva vulnerabilitat i la fragilitat de la seva existència.
L'autora situa les protagonistes de la història en una edat en què el desig de llibertat i independència que comporta la majoria d'edat, anhela encara la protecció familiar i el desig de pertinença. Una fina línia, molt fràgil, en què la relació patern/matern-filial està en joc. El respecte dels pares a la llibertat dels fills pot estar obviant el desig de protecció dels fills i, alhora, el desig d'independència dels fills pot impedir l'acostament dels pares.
Es fa palesa la necessitat d'un diàleg intergeneracional que potser no necessiti paraules, sinó fets, més en un context social rural en què les paraules s'economitzen.
Es posa en valor l'amistat, la paciència, acceptar la possibilitat de l'error en les decisions, l'esperança i l'acolliment desinteressat que només és possible a la família.

Encarnita Herraiz