PASSEIG DE GRÀCIA

Roger Bastida. (L’Hospitalet de Llobregat,1990). Historiador de l’Art, professor a l’ECAM i assessor històric de sèries de televisió com Sira, Ena, La Templanza. Ha guanyat el Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona el 2026.

Som davant d’una novel·la històrica que com diu el seu títol té com a escenari el Passeig de Gràcia. Està dividida en 5 parts i tracta de tres famílies: els nobles Castelljussà, els burgesos Massanas i el servei domèstic família Farrés. El relat comença el 1763 quan neix el marquès de Campo Sagrado i finalitza el 1990 amb el bateig del darrer dels Farrés.

La figura del marquès de Campo Sagrado representa l’epònim de l’aristocràcia, serà l’ideòleg del traçat del Passeig de Gràcia entre moltes altres construccions barcelonines importants.

El llibre relata cada família d’una forma costumista i ben documentada. Sobre els nobles Castelljussà no hi manca la llista de títols i l’ordre del marquesat,...tots els detalls més delicats a l’hora de casar els fills, si pot ser de forma endogàmica millor. Bona descripció dels negocis a Cuba, de les indústries tèxtils, de les colònies industrials a Gironella, l’interès per construir-se una casa al Passeig de Gràcia, la tensió per disposar dels millors arquitectes (els Sagnier, Domènech i Montaner,.. ), la visita de la reina Isabel II i després de M. Cristina a Barcelona i tot el revolt que comportava des de convits a vestits (cal tenir les millors modistes, la Sra Pratjean, de nom afrancesat, clar). Molt interessant es la presència de Sant Antoni Maria Claret, antiesclavista, en un moment que la presència d’esclaus africans a les plantacions de sucre cubà era un fet. Les lleis que prohibien el comerç d’esclaus i els negreros estaven aprovades des de feia uns anys, però és clar, sense aquesta mà d’obra les plantacions de cafè i sucre de Cuba i Puerto Rico no eren rendibles. Els diàlegs a favor i en contra son prou eloqüents, sovint intransigents. Tanmateix, per mantenir el llistó de despeses cal vendre’s les finques de Lleida, catarsi resignada. Observen la noblesa sevillana, molt més opulenta i petulant que la nostra, caldrà emparentar-s’hi!

D’altra banda la família Pelegrí Massanas i Mercè Rabassa (criolls retornats) volen incorporar-se a la nova societat barcelonina, tenen molts recursos, però és clar, son burgesos i nou rics. Van al convit dels Castellbell, els aristòcrates amb les festes més llustroses de Barcelona i per tant, a mode de catarsi, ells proposen una festa cubana a casa seva, amb nous luxes, flors tropicals, menjars nous fets per cuiners estrangers i sobretot mostrar la gran casa al Passeig de Gràcia amb gàbies d’ocells exòtics. Tot plegat es mouen entre el que es genuí i el que es vernacle. També es casen amb grans industrials siderúrgics de Málaga.

La visita de la reina M. Cristina per inaugurar l’Exposició de 1888 reuneix els dos grups socials a Barcelona: aristocràcia i burgesia es troben en un acte organitzat per Antonio López, ironia (nouvingut, però molt ric).

Els tercers serien els Farrés que vindran a Barcelona a servir als Castelljussà, de xofer, assistència de la marquesa, resignats, viuran al palau del Passeig de Gràcia també. Ja tenim doncs, els diferents protagonistes residents al passeig icònic de Barcelona. També vindrà molta gent de Múrcia per les obres de l’Exposició de 1929, però aquests ja no viuran aquí.

La novel·la és molt distreta, agradable, permet una lectura sincopada, es desenvolupa en forma de trenca-closques, com un mosaic on hi ha capítols dedicats a uns i a altres, sovint es dialoga amb els protagonistes i de vegades és l’autor qui fa el relat en tercera persona. Cal estar atent a la lectura per tal de no distreure's, el temps passa, els protagonistes també, les noves generacions són diferents sempre. Fins i tot el Passeig de Gràcia ara veurà com s’enderroquen els palauets i es construiran cases de pisos per a la burgesia. A finals del segle XIX el moviment obrer de caire anarquista, bàsicament, ja s’estava organitzant, la burgesia propietària de fàbriques eren el seu objectiu més important. Tot plegat queda molt reflectit a l’episodi de la bomba del Liceu on els nostres protagonistes no podien faltar a l’òpera Guillem Tell.

Descriu molt bé la noblesa rural, criticada per la burgesia industrial, isabelina, endogàmica, antiquada, de caliquenyo i neules. La noblesa urbana, alfonsina, viatjada, esportista, políglota, melòmana. Tot aquest ordre desapareix amb la II República.

Segurament les parts més reeixides són la 2na, 3a i 4a, les altres són massa esquemàtiques. A mesura que avança la novel·la, la guerra civil és un fet important i la postguerra amb el franquisme més repressiu donarà una altra versió de tots els protagonistes, faltarien els estraperlistes per acabar de decorar millor tot el paisatge. Així arribem al 1990 amb un canvi generacional i d’ubicació d’aquests grups socials, ara ja desplaçats a altres indrets de la ciutat.

Dóna bo llegir la quantitat de detalls que aporta en diferents descripcions, de vegades fins a mitja pàgina d’adjectius il·lustant-nos dels palauets, dels vestits o de les joies femenines, de les fàbriques o colònies, del camp amb la fil·loxera. Utilitza gran quantitat de figures retòriques: símils, metàfores, metonímies, eufemismes, epítets, hipèrboles, sovint amb una ironia exquisida.

Pel que fa al tracte dels diferents episodis històrics s’observa una gran documentació: carlisme, desamortització, esclavistes-negreros, grans arquitectes, malalties habituals, colonialisme, indústria sucrera, reines, Primo de Rivera, detalls de les cases del Passeig de Gràcia, les querides, catalanisme... de tota manera es trobaa faltar més presència del ludisme, revoltes obreres, pistolerisme, trienni bolxevic, vaga de la Canadenca o durant la guerra civil la col·lectivització de les fàbriques i d’edificis del Passeig de Gràcia (algun hi consta). Tot plegat afectava molt als industrials i al Passeig de Gràcia. Lamentablement no surten més d’una vegada les figures de Gaudí i Cambó, que són els grans oblidats en aquesta obra. L’epíleg es càustic, escrit amb un to sarcàstic un xic maniqueista. La queixa contra aquests grups socials que passen de ser productius a rendistes, desmereix l’obra, amb la informació que l’autor ens subministra magistralment bé, no era necessari cloure així el llibre.

Carme Solsona