Seràs la Vall
Irene Rubio
Irene Rubio (Sallent, 1991) és graduada en Llengües Aplicades i té un postgrau en Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme. Després d'uns anys vivint a Barcelona, torna al seu poble, desencisada per la deshumanització de les grans ciutats, i escriu Seràs la vall, novel·la guanyadora del Premi Documenta.Actualment treballa com a professora de llengua i literatura catalan...
Irene Rubio (Sallent, 1991) és graduada en Llengües Aplicades i té un postgrau en Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme. Després d'uns anys vivint a Barcelona, torna al seu poble, desencisada per la deshumanització de les grans ciutats, i escriu Seràs la vall, novel·la guanyadora del Premi Documenta.
Actualment treballa com a professora de llengua i literatura catalanes a secundària i combina la docència amb la conducció de clubs de lectura i tallers d'escriptura. També és col·laboradora habitual d'Escriptura Natural.
Seràs la vall és la història de la Vall Seca i, sobretot, de les dones que l'habiten: les Malapeça, la Mare Riereta, l'Àvia Més Anciana i moltes altres dones definides per la família a la qual pertanyen; no tenen nom propi. És també la història d'Irma, una dona que viu a la ciutat i que retorna a aquest indret que estima i rebutja alhora.
La Vall Seca és un lloc fosc, àrid i inhòspit, sotmès a un clima cada vegada més extrem. La natura esdevé una força que condiciona la vida dels seus habitants. Al llarg de tota la narració apareix el recurs als esperits, als quals es demana ajuda i protecció, com si fossin una presència necessària. «Què és el que més desitges per al teu aniversari? Vine aquí amb mi i agenolla't, que ho demanem als esperits.» "Me n'aniré amb els esperits, i jo també seré un esperit. T'ha parlat dels esperits, la teva àvia?».
Rubio construeix una comunitat tancada, governada per tradicions, encàrrecs i costums ancestrals, on les dones viuen sotmeses a unes normes que no han escollit. La novel·la es mou constantment entre civilització i natura, tradició i llibertat, vida i supervivència.
Sovintegen les agressions sexuals, sense ser explícites: les dones estan obligades a sotmetre's als homes per garantir la continuïtat de l'espècie; la paraula «consentiment» sembla no formar part del vocabulari de la comunitat. «Per a ella, un home era aquell ésser que puja una vegada a l'any a la muntanya a ajudar a segar un camp i a fecundar dones que no coneixen la paraula desig, ni saben que existeix el concepte consentiment.»
Al final del relat, arriba la venjança...
La prosa té moments d'una gran força poètica, però aquesta bellesa conviu amb situacions extremadament dures. És precisament aquest contrast el que fa que la lectura resulti tan estranya: hi ha una voluntat evident de crear una atmosfera gairebé mítica, però el món que s'hi representa és brutal.
També resulta significativa la presència del núvol, associat a la vida i a la supervivència: «Si el núvol és vida, per què volien que me'l tragués de dins, si era l'única cosa que em quedava després de la fugida de totes les nenes de la vall?»
L'atmosfera de la novel·la és sòrdida i trista, la lectura no és gens agradable. Un dels fragments que millor expressa aquest estat d'ànim és: «Se m'havia concedit un mes de dol, que vaig aprofitar per assimilar el verí de la meva pròpia pena. I un cop la vaig tenir ben barrejada amb la meva sang i ja em recorria el cos amunt i avall, vaig sortir de la meva casa cantonera de porta verda».
Aquest estil sembla formar part de la intenció de l'autora.
Beth Udina
Artículos relacionados
